Què és?

Aquest blog sorgeix com un espai on volem compartir amb vosaltres el que pensem, ens inquieta, ens fa contents o ens sembla interessant.

Després de molts esdeveniments ens hem quedat amb ganes de compartir el que hem sentit amb les persones que ens heu vingut a donar la mà i tenim una sensació semblant en tornar de les visites a l'orfenat. D’altres vegades, quan som a Catalunya, enyorem el que deixem allà, sentim la necessitat de compartir-ho.

 

El blog sorgeix com un espai d'intercanvi i transparència. Volem deixar-nos conèixer millor i, si us hi animeu, recollir també aquí els testimonis i experiències delxs voluntarixs (els i les cooperants que van a visitar l'orfenat però també aquellxs voluntarixs locals que ens doneu un cop de mà aquí).

 

Es tracta, doncs, d'un espai virtual on compartir els pensaments i dubtes que ens genera la tasca que duem a terme.

 

Benvingutxs!

Música ghanaian

18.08.2020

Laia Maldonado.

A Ghana hi fa furor la música de tota mena i, molt especialment, la nigeriana.
Molts dels principals èxits dels països els produeixen o canten artistes ghanesos com és el cas de la cançó que us portem avui i que, des que va sortir l'any passat, sona a l'orfenat i agrada prou a tothom.

La canta l'artista nigerià Paul Okoye, més conegut com a Rude Boy. Parla d'un fracàs amorós i vol transmetre un missatge prou clar: "no tot allò que brilla és or".

Aquí en teniu l'enllaç a YouTube:

https://youtu.be/KQ7FpYDQLOI

L'enyor

20.08.2020

Laia Maldonado.

Últimament la nostàlgia ha pres la forma de frustrada pregunta a un buscador, de frontera ben tancada i coloraines sobre un mapa.

Google, l'amfiteatre de la constant actualització de l'enyor.

La pau

23.08.2020

Laia Maldonado.

Treballo com a poeta. 
Fa poc em va trucar la fundació Pau Casals i em va demanar que fes un poema que parlés de la pau i el recités el 21 de setembre, el dia mundial de la pau, a la seva fundació.

Mai he cregut gaire en la pau. Penso que només existeix si no la toquem ni ens la mirem. Penso que la pau es torna un lloc brut quan ens hi apropem perquè deixa d'existir quan els humans volem buscar-la. Bé perquè se'ns escapa o perquè l'acabem eliminant sense remei.

Pensava en la pau i en com parlar d'una cosa que mai acabo de trobar quan vaig caure que un dia a l'orfenat, mentre en Lucky feia la migdiada, vaig pensar que ell encara coneixia un món pur i tranquil i que, si no obria mai els ulls, el món seguiria essent l'espai privilegiat dels seus somnis.

Vaig sentir el mateix fa ben poc, mirant el meu nebot dormir.

He decidit escriure un poema a la filla de George Floyd, Gianna Floyd, i a la pau que encara coneix

perquè no coneix aquest món brut. He decidit compartir-lo aquí:

Brànquies.

A Gianna Floyd.

T'endevino l'iris fosc sota la parpella closa.

 

Sempre tens els ulls tancats,
que no els ompli de terra tant silenci,
que no els toqui el fetge brut d'aquest món fart,
que no els taqui la puresa de clausura
la denúncia que ens crema a les mans.

 

Tens als ulls el punt cec d'un univers buit,
de la Història i tots els segles que ens esclaten a les mans.

Ets la pancarta i la protesta,
el terrorisme net i agenollat.

 

Ets l'interval no-violent en la becaina.

 

Obres els ulls i envaeix
el punt cec,
la zona zero,
l'anèmica possibilitat d'un àngel.